Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona, Ricard Borràs compta amb una àmplia trajectòria com a actor de cinema, teatre i televisió. Als seus 67 anys, ha participat en més de seixanta produccions teatrals, ha intervingut en més de 30 pel·lícules i en nombroses sèries de televisió, també europees. El 31 d’agost estrena l’obra Cat Falling, una producció familiar que protagonitza amb la seva filla Aina Borràs i de la que n’és el director. –Cat Falling (àlies Katfollin) és una comèdia intergeneracional que retrata amb humor una curiosa relació basada en la tolerància. N’ets protagonista i director.

Com sorgeix la idea del projecte?

La idea sorgeix en un moment donat en el qual tenia ganes de fer comèdia, i com jo tinc amistat amb el Paco Mir (amb qui havíem estrenat junts El sopar dels idiotes fa uns 25 anys), li vaig comentar i ell em va recomanar Cat Falling, de Gerard Florejacs.

-És una producció on esteu implicats tota la família, la música és del teu fill, la teva dona es ajudant de direcció i productora i que protagonitzes amb la teva filla. Com està sent treballar en família?

Ho diem obertament: és una producció familiar. Una cosa que, tradicionalment, al teatre espanyol s’ha donat molt, per exemple amb la família Guillén-Cuervo, els Larrañaga…i aquí, a Catalunya, el Mario Gas munta obres amb la seva família, així com el Tortell Poltrona, el Quimet Pla… El cas és que la meva filla és la nineta dels meus ulls, i va acabar fa un anys els seus estudis d’art dramàtic a l’escola de la Cristina Rota a Madrid. De manera que li vaig dir que era el moment de començar a treballar. Amb aquesta comèdia fem la seva presentació com a actriu còmica, perquè té vis còmica, i jo encantat de treballar amb ella. Cal dir que la il·lusió que un pare té de treballar amb una filla no és la que la filla té de treballar amb el pare. Així doncs, hi ha molta generositat per part seva.

-Llavors, a casa tots teniu la vena artística…

Sí, tots. L’Aina és la segona generació d’actors, el meu fill és pianista i compositor. Però es que la meva dona, la Liza, és la sisena generació d’una família d’artistes que es remunta a principis del segle XIX. Amb tota aquesta història podríem dir que no som la típica família.

-L’obra planteja una qüestió que és si es pot ser amic d’algú 45 anys més gran o més jove. Què en penses?

És difícil. I més en la societat actual, que està estructurada en compartiments estancs. Aquesta és la gràcia de l’obra, que ens dona a entendre que, si aconseguim sortir d’aquest cercle, tenim moltes coses a dir-nos entre generacions. Poso un exemple, els lloguers estan caríssims per a la gent jove, però hi ha molta gent gran que viu sola a casa seva. Si existís un major contacte seria possible una fórmula de convivència. Ja existeix, però és molt minoritari. Al teatre, nosaltres fem la promoció sènior-júnior, perquè els júniors no van al teatre perquè no tenen prou diners, i els sèniors perquè no tenen amb qui anar-hi. De forma que si s’ajunta una persona de més de 60 anys i una de menys de 35, el sènior paga la seva entrada i el júnior només 2 euros. Així aconseguim que hi hagi un relleu generacional en el públic que va al teatre. Una cosa que jo veig molt a França, on tenen unes xifres d’assistència al teatre molt interessants, és que molts avis van al teatre amb els seus nets, i això és el que crea afició. La transmissió de coneixement. Aquí passa amb el futbol o el Liceu, però m’agradaria veure-ho també al teatre.

-Què vas pensar quan la teva filla et va dir que volia ser actriu?

Des que era molt petita, l’Aina volia venir sempre a veure els espectacles on participava, com ara Romeu i Julieta, El sopar del idiotes… Venia cada dia i s’aprenia els diàlegs. L’escenari la fascina des que té ús de raó. Em recorda a les inquietuds que he tingut jo. El teatre és com un verí que quan et pica has begut oli.

-Si repassem la teva història, vas abandonar Mallorca als 14 anys per motius familiars. Quins records tens d’aquella època?

Mallorca per a mi és el paradís. Recordo la Mallorca d’abans del turisme, quan Palma era com un poble gran. De cop i volta, van començar a aparèixer cares noves, la majoria estrangeres, i va canviar la fesomia de l’illa. Però la Mallorca de la meva infantesa és la que porto al cor.

-Com descobreixes la teva vocació per la interpretació?

Ja vivia a Barcelona, i estava estudiant el COU, quan un professor dels jesuïtes de Sarrià em va dir que si volia pujar un punt la nota final de literatura havia d’apuntar-me a un seminari de teatre. Vaig començar a assajar i a la representació de fi de curs vaig ser un dels grans triomfadors, juntament amb un altre company de curs que era el Juanjo Puigcorbé. Tots dos ens preguntàvem com podíem seguir amb el teatre. Les nostres famílies es van posar les mans al cap amb la idea de ser actors. Però ens vam matricular junts a l’Institut del Teatre. Han passat 50 anys i puc dir que aquella decisió va ser de les més importants i satisfactòries de la meva vida.

-Després de tota una vida en la professió, quins són els teus millors records?

Els millors records sempre són els de l’escenari. D’aquell paper que t’ha costat tant i al final l’has tret i la crítica t’ho ha reconegut… de les gires per Sud-Amèrica, de conèixer Espanya molt bé amb les més de 12 gires que he fet, de viure a Madrid, a Bilbao, a València… Són experiències que et van enriquint. Així com haver treballat amb 70 directors de diferents països (alemanys, americans, francesos…).

-I la part més difícil?

La part més dura és tot allò que està fora del teatre però que hi influeix. És a dir, influències polítiques, econòmiques, de mitjans de comunicació… que d’alguna manera perverteixen i volen controlar la relació de l’actor amb l’espectador. Una relació que ha de ser hic et nunc, és a dir, aquí i ara.

-Quin tipus de personatge és el que més et sedueix?

Tinc facilitat per fer comèdia, però moltes vegades hi ha personatges que m’entren pels ulls, sobretot des que fa uns 15 anys vaig decidir produir les obres que vull fer. He de dir que soc molt eclèctic i no tinc una preferència especial, sinó que hi ha coses que vull fer i no sé per què, no ho puc explicar. Per exemple, vaig anar a París a veure l’obra Les mots et les choses, escrita per Jean-Claude Carrière. Vaig pensar que volia fer-la i a partir d’aquí vaig conèixer Carrière, vaig treballar amb ell i fins i tot vaig tenir-hi una amistat. Això per a mi no té preu, és un regal de la professió.

-Més de 60 obres de teatre, una trentena de pel·lícules, nombroses sèries en cadenes nacionals i franceses i angleses … Quin format t’agrada més?

El teatre és el format en el qual el hic et nunc és en viu i en directe. Però també em sento molt a gust amb la televisió quan faig una telenovel·la llarga. Per una banda, t’ajuda econòmicament perquè et dona seguretat una bona temporada, però també és molt atractiu el ritme de treball frenètic que s’estableix d’estudiar-gravar, estudiar-gravar … Si l’aguantes, és molt interessant.

-Algun somni per complir?

Sí, un: que la meva filla sigui una actriu reconeguda i pugui viure de la professió com he fet jo. He estat un privilegiat perquè durant 50 anys he pogut viure de la meva feina. Conec els números de la professió i sé que el 80% dels actors i actrius només guanyen 3.000 euros l’any. Només un 2% aconsegueix guanyar més de 30.000 euros l’any. M’agradaria que la gent jove tingués les condicions per, com a mínim, viure el que hem viscut a la meva generació.

-Penses en la jubilació o a seguir gaudint de la professió?

El teatre i la vida són el mateix. Deixar de fer teatre és deixar de viure. Què vol dir jubilar-se d’actor? Que no hi ha papers per a gent gran? La gent gran no existeix? Quan tens una edat el cos no et segueix igual, però les ganes de fer i crear hi són i la majoria dels meus companys pensen com jo.