Tot i iniciar els estudis en dret, Carles Sans va decidir apuntar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona i dedicar-se al món de l’espectacle. Durant quaranta anys ha creat exitoses funcions amb Tricicle, i ara acomiada la seva primera obra en solitari, Per fi sol!, al Teatre Poliorama de Barcelona, compartint divertides anècdotes personals i professionals amb el seu característic gest i també amb la paraula.

-Què et va impulsar a crear un espectacle en solitari després de tants anys amb Tricicle

La meva necessitat de continuar treballant en una feina amb què porto quaranta-set anys. Quan Tricicle va decidir dir adeu als escenaris, vaig haver de pensar què volia fer amb la meva vida professional, que és també la personal perquè tot va molt lligat. I aquí és on vaig veure claríssim que volia continuar com a actor i havia de fer un projecte en solitari.

-Com va ser el procés d’escriure i muntar Per fi sol!?

Vaig estar buscant textos i idees que pogués fer en solitari, però va ser la meva dona la que em va obrir els ulls sobre la quantitat d’anècdotes que explico als meus amics que fa que es morin de riure, i que seria bona idea fer un compendi de totes elles. La veritat és que vaig tenir dubtes al principi, però en començar a bolcar idees sobre el paper, vaig veure que sí que tenia moltes anècdotes per compartir i totes molt boges i divertides. Així és com neix la idea de l’obra.

-Quins elements del teu treball amb Tricicle has mantingut i quins has deixat enrere?

La meva identitat com a actor, el meu gest, es veu a cada minut de l’espectacle. Més enllà del text i de les coses que explico, un dels èxits de l’espectacle és com ho faig. El públic retroba la gestualitat que m’ha caracteritzat durant els anys de Tricicle.

-En l’obra equilibres l’humor amb moments més personals?

Exposo anècdotes molt boges, però no busco la reflexió, sinó coses molt divertides que penso que agradaran al públic. Josep Pla deia que de la història el que més li agradava era l’anècdota, i això és el que presento amb aquesta obra.

-Com sorgeix la teva vocació d’actor?

Ja se’m veia de petit que era molt trasto, molt pallasso, molt divertit. Jo sempre havia volgut fer ràdio i periodisme, però molta gent em deia que havia de dedicar-me al teatre. Mai m’ho havia pres seriosament fins que un dia vaig entrar en contacte amb aquest món i em vaig adonar que, efectivament, era el que volia fer.

-Professionalment, també has passat pel món del cinema, la publicitat i la televisió, escrius articles i has coescrit dos llibres. Quina faceta has gaudit més?

Totes les facetes que he practicat les he gaudit, però amb la d’actor és amb la que em sento com un peix a l’aigua. M’agrada escriure setmanalment a El Periódico i al diari Sport, perquè soc molt barcelonista i m’agrada opinar de futbol. M’hi sento molt a gust. Però el meu fort és ser actor, que és amb el que m’he guanyat la vida.

-Després de tants anys al món de l’espectacle, què et continua motivant a pujar a l’escenari?

Em motiva molt el riure del públic, la seva reacció. Veure que estàs explicant coses i que el públic s’ho passa tan bé fa que m’ho passi bé jo. És la comunió constant amb la gent el que m’incentiva cada dia a pujar a l’escenari i repetir una vegada i una altra un espectacle amb el qual ja porto quatre anys i del que he fet entre 350 i 400 representacions… però no m’esgota ni em cansa, sinó que em diverteix. Aquesta és una obra que ha agradat molt, i quan trobes una joia així et ve molt de gust representar-la cada dia.

-Què és l’humor per a tu?

L’humor és una manera de viure. Jo, en la meva vida quotidiana, utilitzo l’humor constantment. És una eina que em serveix per a tot: per relacionar-me, per viure… Sense humor no entenc la vida.

-Quines són les teves pors com a artista?

Jo crec que tots els artistes i creadors han de tenir pors. Perquè les coses surtin bé és imprescindible que et qüestionis i tinguis dubtes… Aquest ofici comporta molt la por perquè depens d’un públic que t’ha de venir a veure, i cal que li agradi perquè, quan arribi a casa, ho expliqui i vingui més gent a veure’t. Tot això genera moltes incerteses. Però tenir por va amb l’ofici d’actor.

-Quin diries que ha estat el moment més important o significatiu a la teva carrera?

N’hi ha uns quants. Quan vaig decidir deixar la carrera de dret i fer teatre va ser un encert; quan vaig decidir formar, amb el Joan i el Paco, una cosa que es diu Tricicle i que després va créixer com l’escuma i va un tenir un èxit global també va ser un encert… i així hi ha hagut molts moments al llarg de la meva carrera. Com ho ha estat continuar amb un espectacle en solitari, cosa que uns anys enrere no m’ho hagués ni plantejat. Són decisions que quan es prenen ho fas amb por, com dèiem abans, però després estàs molt content d’haver-ho fet.

-Quins són els teus plans de futur?

La possibilitat de fer un espectacle nou comença a voltar pel meu cap. Ara serà el meu comiat a Barcelona de Per fi sol!, al Teatre Poliorama, i cal començar a pensar en coses noves.